Com a socialistes, tenim la responsabilitat de saber plantejar un horitzó històric de canvi. Està en el cor del nostre projecte polític i natura el horitzó de revolució i construcció d’una nova societat socialista. Aquest canvi, per suposat, no planteja la idea de revolució com una idea o esdeveniment de violència: parlem de la substitució del control de les palanques de poder polític i econòmic reals d’una classe (la burgesia), per altra, la majoria social, classes treballadores, mitjançant l’extensió, consolidació i ús de les eines de poder democràtiques. De la mateixa manera, estaríem parlant d’un profund canvi a les relacions productives, des del mateix punt de vista. El canvi, en este sentit, seria de forta arrel i natura democràtiques.

Això ens situa davant de la clàssica però viva disjuntiva sobre reforma o revolució. Cal plantejar la superació del sistema capitalista, i no només la seua gestió des de posicions progressistes. Eixe hauria de ser el nou àmbit i camí a recórrer per les forces d’esquerres, per a poder plantejar transformacions i reformes de progrés en profunditat. També, per a poder plantejar un relat i horitzó propi, engrescador i aglutinador d’esperances i voluntat de futur per a les majories socials. Així, les reformes, el reformisme que hem practicat tradicionalment des del socialisme/socialdemocràcia, hauria de vincular-se a eixe horitzó revolucionari democràtic, com a mitjà per a avançar i no com a bucle tancat dins del sistema, no com a fi en si mateix, doncs si no toquen les reformes les palanques fonamentals del capitalisme, del sistema actual, tot avanç està sota risc de ser revertit en possibles tombs electorals, o sota pressió de les crisis periòdiques, com hem pogut veure en Espanya els darrers temps.

Estem en aquest sentit davant d’una crisis de l’Estat del Benestar. Crisis en profunditat, d’arrel política, que ve manifestant-se des dels últims anys i inclús dècades en Europa occidental. L’origen d’aquesta crisi es troba en la caiguda dels sistemes comunistes en Europa oriental, de l’àmbit soviètic, que eren alternativa -amb els seus defectes- al sistema capitalista, i front al qual les classes benestants d’Occident havien de pactar amb les organitzacions de la classe treballadora com partits d’esquerres i sindicats. Fruit d’aquest pacte s’aconsegueixen les fites de l’Estat del Benestar, la major conquesta del moviment obrer en Occident fins la data, però una vegada desapareix el factor que obliga a la burgesia a pactar, el pacte deixa de ser necessari per a una part, i entra en crisi. Així, cal que des de l’esquerra i des del socialisme siguem capaços de construir un nou paradigma, anant endavant des del que hem assolit amb l’Estat del Benestar, mantenint les seues conquestes. Hem de poder bastir nous pactes socials, però amb la majoria social de progrés, per a la construcció de noves hegemonies polítiques, que ens permeten mantindre allò aconseguit, i assolir nous drets i avanços, amb una línia d’acció que permeta tocar les palanques estratègiques i estructurals del sistema. Posar en qüestió la propietat dels mitjans de producció seria així pedra de toc del nou paradigma i camí, de forma que fora possible superar la idea i pràctica de la propietat privada capitalista, generant alternatives viables, eficients i reals de propietat pública i social, sota control i gestió democràtica, i lluny de models autoritaris, burocràtics i militaristes d’experiències passades. Així, estaríem posant en marxa la construcció del socialisme com a nou sistema, des de posicions democràtiques, com a alternativa efectiva i eficient de la mà de la majoria social per al progrés i emancipació de tota la Humanitat.

Anuncis